Made in Japan

Hiroshima Memorial (Japan), Anna Serrano Coll, 2010

Hiroshima Memorial (Japan), Anna Serrano Coll, 2010

[M’agrada escriure durant els viatges. El problema és que normalment no passen de ser notes manuscrites que mai tinc temps per acabar de posar en ordre. Al final, el pas del temps deixa passar la tènue llum del record sobre l’impacte visual i la frescor es perd. Amb els anys sempre he tingut la il·lusió de poder transformar aquestes notes en relats, però crec que sempre serà això: una il·lusió… que ara comparteixo amb tu molt breument, en forma de pinzellada de la promesa que hauria pogut ser.

Aquí, algunes notes sobre com es desperten els sentits en la nostra arribada a Kyoto.] 

 

Kyoto, dissabte 21 d’agost de 2010

OLORS-I

 

— Quina olor fa Kyoto?

— Kyoto no sé quina olor fa o, potser, ara no te la sé dir. El que sí que sé és que aquí les olor són diferetns.

— Les olors de Kyoto sí que són diferents. Tens raó, però, tu què creus que són bones o dolentes?

— Bones, crec. No ho sé.

Just quan entràvem a l’habitació de l’hostal on hem estem allotjats, he sentit una olor horrible. Era una barreja de l’olor del té verd matcha massa reposat, que es comença a covar i a oxidar, i l’olor de les verdures confitades en vinagre que tant detesto. L’olor era càlida i bufava geniüda a través del passadís que hi ha entre l’estança amb tatamis d’estil japonès i la porta talla-focs que hi ha a l’entrada de totes les cambres dobles privades. Per un moment se m’ha passat pel cal haver de dormir tota la nit amb aquesta olor tant forta.

Quan hem escampat totes les nostres pertinences pel damunt dels tatamis, l’olor ja havia desaparegut. Potser, en aquell moment un altre sentit passa en un primer pla: sentíem una calor terrible que es corria per la pell, se’ns marcaven tots els plecs de la roba amb franges d’humitat que emanaven del nostre cos sense control.

Ara era el calor, que estava present per tot el nostre voltant: entrava a través de la porta des del passadís, s’emanava des de les parets que transmetien l’escalfor externa i també es filtrava a través dels vidres del finestral translúcid i gravat on impactava, fins uns moments abans de la nostra entrada, tota la solana kyoteca.  La calor de Kyoto mereix que en parlem més i, per això, ja avisem que el tema tornarà a sortir.

Quan, més tard, hem sortit a fer una passejada i hem tornat a entrar, novament, aquesta olor que em semblava terrible, m’ha tornat a tirar endarrere just desprès d’obrir la porta. Tenia la impressió que cada vegada que l’obríem, tota la planta tercera de l’hostel on estem instal·lats, quedava empestada.

L’habitació era totalment buida, no hi havia res oblidat a dins, responia als criteris d’invisibilitat i buidor japonesa a la perfecció. Així que, l’origen de l’olor era un complert misteri.

Finalment, he començar a intuir d’on provenia aquesta olor tan particular i profunda: és l’olor que fan els tatamis nous. El Hana Hostel, nom de l’hostel on ens allotgem és completament nou,inaugurat fa ben poc: ni el parquet, ni la moqueta de l’entrada, ni els banys i, molt menys, els tatamis, estan gastats i fets servir com passa a vegades en els hostals barats. Però les coses noves també tenen els seus inconvenients.

A la fi, ens hem alegrat de trobar-nos a la històrica capital mil·lenària japonesa. Kyoto, en els 3000 temples que posseeix, acumula segles d’història. Esperem que, quan els anem a visitar, els tatamis siguin ben antics també.

 

OLORS-II

Més enllà de la profunda fortor del tatami nou sobreesclafat, Kyoto amaga moltes altres olors que, fins al moment d’arribar-hi ens eren desconegudes. Les olors són experiències i, per aquest motiu sovint associem una olor a un altre context. És per aquest motiu que, sovint, quan estem descrivint olors haurem de fer barreges molt estranyes que, a qui llegeixi això, el faran evocar altres realitats, les pròpies.

A Kyoto, en alguna carrerons que hem recorregut camí del temple de Sanjusangendo, se senten aromes de menjar recuit. Mentalment, quan sento aquest olor tanco els ulls i m’imagino a algú començant a preparar un plat, un parell de dies endarrere, posant oli de palma a escalfar, afegint-hi desprès, poc a poc, ingredients típics de la cuina oriental. Potser hi ha llet de coco, potser alguna espècie picant, potser alguna salsa precuinada en base a reduccions de brou que ha comprat al supermercat; certament, no us ho sabria dir, però sí que encerto a dir-vos que hi ha alguna base més dolça que les que trobem a les cuines occidentals. Ara, passats dos dies, el plat guardat torna a ser el protagonista de la cuina i, és als fogons una altra vegada, potser per acabar amb les darreres restes d’una cassola on a les parets ja es resseca el menjar.

Per això, quan hi passem penso que es tracta d’un barri casolà, tradicional i familiar. Pel fet d’emanar aromes de recuit i ranci pensem en ciutadans de classe mitja-baixa, que reescalfen el menjar d’un dia per un altre i per un altre.

Els carrers hi són estrets, les cases quadriculades i encaixades al mil·límetre, si ens sortim del carrer principal descobrim alguns racons poc cuidats i extremadament humils, però mai bruts.

Endarrere han quedat els carrers amples, les façanes comercials i la sensació d’haver aterrat a una ciutat global i asèptica. També ha quedat endarrere la sensació de que, si els canvies les faccions orientals per una barreja multiracial, ben bé,ens podríem trobar a Manhattan. Endarrere també ha quedat el riu que feia olor a algues d’aigua dolça i a humit, i on unes grulles reposades ens han obert el pas cap a una barri que, de cap manera podria estar fora del Japó.

 

OLORS – III

En el trànsit de superar aquesta barrera entre la ciutat global i el barri autòcton, les olors penetrats de Kyoto també ens han acompanyat durant la nostra passejada pel mercat mensual que es fa al voltant del temple de Toji.

Hi havia desena de carrerons laberíntics efímers com les parades senzills que es munten i es desmunten en pocs minuts i es poden transportar íntegrament damunt d’una motocicleta de 49 CC de fa vint anys. Allà, es barregen tot tipus de productes, alimentaris o no, que ens han traslladat cap a altres universos olfactius: olors a roba de colors vius teixida i tallada a mà que descansa sota la solana, olor a peix dessecat fins al punt de ser lleuger com les fulles seques —que en el nostre món d’experiències conegudes seria semblant a l’arengada—, l’olor neutre de la ceràmica imperfecte japonesa —que a mi ja em transporta cap a l’acollidora benvinguda de l’hotel de Takayama i que fa uns instants ens han ofert els feligresos del temple—, l’olor a desodorant dels 17 executius —que suen sota l’americana negra, la camisa blanca i la corbata al coll negre i que miren de sincronitzar-se per fer una reverència quan passen per davant la façana d’un dels altars—, l’olor de les aigües estancades que hi ha al fossar exterior a la muralla, l’olor de les capses de sabates i de les sandalies sense estrenar,  o l’olor de tot tipus de menjar que preparen en qualsevol lloc (boletes d’arròs caramelitzades a la graella amb salsa, l’olor de truita japonesa, l’olor a tallarines saltejades amb verdures i curry, l’olor a ous escaldats o a empanades dolces farcides de compota de mongetes azuki).

I, clar, com es tracta d’un temple, tampoc podia faltar l’olor dels feligresos d’edat avançada que fan cua per posar encens. Aquest darrer olor, mentre es van cremant les barretes, tampoc falta. De la mateixa manera també es present aquest olor a laca per la fusta que impregna tots els temples que visitem i que en alguns casos és més persistent que en altres.

 

OLORS – IV, les no-olors

Igualment, per res del món ens voldríem oblidar de les no-olors de Kyoto. En desconeixem el motiu, però hi ha tres llocs on no hem sentit el cap olor que ens permeten construir aquest hipotètic mapa olfactiu per al dia 21 d’agost de 2010 [les olors canvien tant i poden evolucionar de tal manera que aquesta ressenya només és vàlida per a la nostra experiència].

La primera no-olor ens porta cap a l’enorme estació de Kyoto, on no paren d’arribar tren regionals i shinkansen, com tampoc no s’atura en trànsit de col·legials d’uniforme;  d’empleats de mitjà nivell tots amb idèntiques corbates negres, camises blanques i, americanes i pantalons del mateix negre rigorós; parelles de turistes interns; parelles de matrimonis jubilats; duets de dones jubilades; solteres que tenen pressa; universitaris amb pinta de ser molt més joves del que realment són, algun mariner d’uniforme que estarà de permís tres dies; desenes de treballadors uniformats que expenen tiquets per als tren regionals, per als shinkansens, per al metro, per a les diferents línies d’autobús; treballadors dels dos centres comercials, i les desenes de botigues i restaurants que hi ha a l’interior de l’estació; a més, també hi ha diferents agents que vigilen perquè tothom es dirigeixi allò on ha d’anar, que ningú es descuidi, que ningú es perdi.

Cap d’ells fa olor a suat, tot i la calor persistent que fa fora i els canvis de temperatura pels quals passa el cos mentre transita pels recintes tancats, els soterranis i els espais oberts que hi ha en tota l’estació. Tampoc cap racó fa olor a cigarretes, ni a cendrer, ni a pixats, ni a bruta, ni al greix de les màquines dels trens, ni a canonada trencada.

També donem per suposat que hauríem de sentir alguna olor a menjar; a l’estació de Kyoto pots comprar de tot, des de oniguiri a uns 170 ¥ (bones l’arròs), bentos a preus que oscil·len entre els 700 fins als 1200 ¥ (una mena de carmanyoles on hi ha arròs, un tast de plat principal, un tast d’amanida, un tast de verdures confitades amb vinagre, un vol menut de sopa de miso amb tofu i, fins i tot, una mandonguilla d’arròs farcida amb compota de mongetes azuki), hamburgueses japoneses de McDonall’s on no hem mirat ni el preu; paquets de suishi, maki i sashimi dels principals tipus de peix cru a uns 1000 ¥ el paquet de 5 ó 6 peces, vols de tallarines de màquina a uns 170 ¥ (que es venen processats, dessecats i esterilitzats i que un mateix rehidrata amb una dispensadora d’aigua calenta incorporada a la màquina) i una boulangerie francesa on fan uns croissants força dignes. De postres l’estació ens ofereix gelats de té verd i castanyes cuites, però si baixem a la planta soterrani 2 del centre comercial Cube trobaríem una trentena de botiguetes de gourmet amb tot tipus de dolços, autòctons i d’importació.

Passegeu-hi mentalment, feu-vos a la idea de totes los olors que desprèn el qui hi entra, el què hi ha a l’estació de Kioto. Imagineu-vos avançar per passadís central des de la sortida del shinkansen fins ala sortida de la terminal d’autobusos, davant de la Kyoto Tower (un passeig que ens permetria creuar-la de sud a nord). Aixequeu el cap i aneu inspirant tocs suaus, per tal d’esprémer al màxim les vostres capacitats olfactives. Res: cap olor, cap toc subtil a refregit, suor o ciutat. És la concentració humana més asèpticament inodora de la humanitat, penso. No per aquest motiu hi falta vida.

 

***

 

Un altre lloc on ens ha sorprès no sentir cap olor són els temples sintoistes que hem visitat a darrera hora de la tarda, desprès de passejar per mercat mensual del temple Toji, dels que us donàvem tots els detalls olfactius més amunt. Són uns dos o tres kilòmetres de passejada des d’aquest primer temple i la intenció inicial era anar a visitar el Sanjusangendo, que és per a molts el punt de sortida de la ruta per Higasiyama (el barri situat a l’est de Kyoto on es concentren una part dels santuaris i temples que són Monument Patrimoni de la Humanitat).

La particularitat de Sanjusangendo és que a l’interior de l’edifici principal hi ha un miler d’estàtues a mida natural de Kanon (una de les manifestacions de Budha). Al voltant del temples hi ha un mur a través del qual s’aixeca un mur de color vermell tori ens permet veure que els jardí està composat per alguns pocs arbres i moltes zona pavimentades i amb pedretes, i que l’edifici pricipal tampoc té gran ornaments arquitectònics. Amb un cost de 600 ¥ per cada entrada, és el temple més car de tot Kyoto i, al contrari del que passa en alguns temples, pagues l’entrada abans d’accedir al jardí i no pots fer un tas introductori de què trobaràs més enllà. Per tot això, no ens crida massa l’anteció i decidim no visitar-lo:

— Xavi, demà acabaràs tip de veure temples i fer cues i pagar entrades. Avui crec que és millor anar fent aproximacions cap a llocs tranquils i poc concorreguts, tot i que no siguin tan famosos, per tal d’anar aterrant a Kyoto des de Takayama.

No sé si ell és conscient que a Kyoto hi ha més de 3000 temples destacables, a és de ves a saber quants templets i altars de menor nivell. Em fa una mica de por que ens saturem d’arquitectura i de gentades, ja que Kyoto és, amb arguments i raó, la ciutat que més turisme cultural atrau de tot Japó i, segurament del món.

En el catàleg de joies que són Patrimoni de la Humanitat, les 17 referències de Kyoto la converteixen, possiblement, en la ciutat que acull el major nombre de monuments continguts en aquest de monuments perdurables; si Kyoto no és la primera o és Roma, i la ciutat nipona ocupa un segon lloc molt destacat. El percal arriba a aquet nivell.

Prefereixo una immersió tranquil·la a la ciutat, alguna cosa que ens deixi paladejar els records que hem deixat endarrere del dia anterior i fer una transició pausada.

Mirem a la vorera del costat de Sanjusangendo i veiem l’accés a uns templets que resten completament  buits. Ningú hi entra, perquè tothom va de cap a l’oficina de tiquets per pagar els 600 ¥. En ho mirem perquè sembla que hi ha molts arbres i vegetació al voltant dels petits edificis que insinuen les taulades més enllà del mur exterior.

Creuem la primera porta i descobrim alguns petits altars davant nostre i una pica amb aigua corrents. La tradició diu que, abans d’entrar a un temple t’has de rentar les mans i la boca. Així ho fem amb la mena de cullerot que hi ha per agafar l’aigua que raja, no la de la pica.

En els altars, descobrim que estem entrant en un temple sintoista. No hi ha cap figura del Budha, ni cap altre sant, com podríem anomenar a les figures antropomorfes que són més predominats als temples budistes. Per contra, sí que hi ha altars, gongs, precs i rituals de peticions.

Més enllà hi trobem una rampa que ens porta cap al temple en sí mateix. Un edifici recollit, sense massa ostentacions arquitectòniques, però que es veu viscut i visitat amb l’objectiu religiós amb els qual va ser creat, més que per fer-hi fotografies.

A un occidental la diferència entre les religions orientals els resulta força difícil d’entendre. De fet, a un occidental, si el treus de la seva parcel·la, es perd en les diferències entre protestantisme i anglicanisme; musulmans, ortodoxos i jueus, i amb les religions orientals ni t’explico. Per això, a l’hora d’explicar què és el sintoisme podríem dir que és la religió pagana d’aquí i la podríem definir com a naturista, animista i antiga. És la religió autòctona del Japó, que existia abans de que el xinesos portessin el budisme (cap al XXXX [any/segle]); mai havia necessitat temples perquè es basava en la relació natura-persona i, per això no existeixen massa vestigis dels rituals i els espais de culte més antics. Per contra, amb l’arribada d’una religió que sí que erigeix temples es va veure en competència i va començar a construir-ne també per no desaparèixer. Això explica que, tot i ser una religió més pròpia, antiga i arrelada al Japó, els primers temples sintoistes són més recents que els temples budistes més antics.

Amb tot, la competència entre budisme i sintoisme no és ferotge; els japonesos practiquen les dues religions i hi ha qui diu que són sintoistes per les coses terrenals, en el dia a dia, i budistes en els cultes del més enllà. En qualsevol cas, els temples Yogen-in estaven deserts: potser el dia a dia als japonesos els va molt bé o, per contra, els va tan malament que pensen que no tenen res a fer-hi i només veuen possibilitats de millora en el més enllà. Cap barreta d’encens hi cremava, no feien cap olor a fusta, ni a tatami, tot estava en pau i reposat, i només un vellet divertit caminava despistat per allà i una dóna amb aspecte beat ens observada des de dins del templet.

La experiència hauria quedat en un no res si no ens hagués cridat l’atenció, per primera vegada, la cura que tenen els japonesos amb els jardins. El de Yogen-in no té res a veure i no està a l’alçada dels que veurem en dies posteriors, però resta cuidat i ordenat. Té arbres i arbustos disposats de tal forma que no saps si han crescut així espontàniament o els han col·locat. El terra està cobert de molsa verda i fresca, tot i la calor del l’ambient (estem a uns 35 °C). És al jardí on ens crida l’atenció la no-olor. Un s’hauria esperat alguna olor a flors, a menta fresca, a terra molsosa, gespa recent tallada, a restes de poda. D’enlloc la natura emana aromes, al contrari. Segona no-olor del dia.

 

***

 

La tercera impressió no-olfactiva és més brutal, més ferotge i més dura, i fa que, quan anem cap a dormir en la nostre primera nit a Kyoto, marxem amb cert regust amarg.

Al Japó hi ha dos esports nacionals: els baseball i el pachinko. Sobre els primer no calen massa explicacions, sobre el segon, calen totes. El pachinko és un joc escurabutxaques que consisteix en fer caure cap a una mena d’embut unes boles de metall lleugerament més petites que les bales. El jugador aboca les  boles per la part superior de la màquina i les caniques van caient a través de cers obstacles que han de s’han de superar i reconduir fins aquest embut que hi ha a la part inferior mitjançant un petit comandament que s’acciona amb la mà dreta. Les esferes no paren de caure i, quan n’entra alguna el jugador participa en un joc que apareix al mig de l’àrea de joc, mentre les boles continuen caient.

De porten enfora, els locals del pachinko semblen sales de maquines escurabutxaques amb una línea comercial agressiva: crides lluminoses; vidres tintats, esmorteïts o plens d’adhesius; rams de flors de plàstic al damunt de peanes, passadissos emmoquetats amb colors cridaners i música alta.

Per altra banda, de portes endins, els locals de pachinko fan més por que una altra cosa. Tot i que la gent hi pot fumar, no fan olor ni a fum, ni a cendra de tabac, ni tampoc a ambientador contra aquestes dues pudors tan persistents. Tampoc fan olor a aire condicionat tot i que el sistema d’obertura de les portes automàtiques fa que els refrigeradors hagin de funcionar a tot drap. De la mateixa manera, no hi ha cap olor a ambientador, ni a persona. Per últim —tot i que fem esforços per trobar-hi alguna presència olfactiva— tampoc hi descobrim cap olor més particular com podrien ser olor a bales de metall, música estrident, altaveus cremats, plàstic, moqueta o mà suada per la tensió transmesa al joystick.

A l’interior de les sales de pachinko hi descobrim una generació perduda; bastants famílies trencades i sense un pare a l’hora de sopar o de portar els nens a dormir; molta solitud i aïllament; persones desenganyades, preocupades, malaltes i fora de lloc; persones que esperen a casa l’arribada d’algú que no vol arribar i trobar-la esperant. Estan allà ells, sobretot són ells, aquells homes de negocis de mig i baix nivell que allarguen els temps que passen fora de casa. Són els mateixos que veiem, a primeríssima hora a l’estació, amb ulleres de no dormir, per ser els primers en arribar a l’oficina.

Durant una bona estona ens quedem per un igual obsessionats, sorpresos i muts. Penso ens els nens que pel matí, des del tren regional entre Takayama i Nagoya, hem vist que jugaven a baseball al pati de l’escola. Penso en aquesta generació de nens que creixen en un entorn rural i que, passats uns anys es traslladen cap a la ciutat, a la universitat per aconseguir feina a una bona empresa, per tota la vida. Anem cap a l’hostal a dormir parlant sobre aquestes ànimes perdudes.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s